El litoral d'El Terreno

En altres ocasions hem parlat d'El Terreno, n'hem descrit un poc les arrels, i el lloc on partí aquesta barriada. Ara vull descriure un poc com era el litoral fins a la meitat del segle vint. Ens embarcarem amb un bot que davall el Jonquet es podia llogar per fer una volta no massa lluny de terra. Tot just haver remat uns metres podem veure una alta xemeneia que no fa massa temps era part d'una teulera que li deien de Cas Fidever. He de dir que encara que no siguem davant del litoral d'El Terreno he cregut interessant descriure també aquesta zona avui desapareguda situada un poc abans de l'anunciat.

Desprès de passar per davant de la desembocadura del torrent es pot admirar una sèrie de cases senyorials que tenien la particularitat de poder accedir a la mar directament des de casa. Encara avui en podem veure dues, però com sabem molt bé, donen al Passeig Marítim. Un altre edifici conegut com la Casa dels Set Pisos, cosa única a Ciutat, encara roman sencer. Tot seguit venia l'anomenat Salt des Ca. Per la part de dalt era una terrasseta pública o mirador vers la Seu, però un dia de pluges va venir tot per avall juntament amb un bon tros de la carretera vella. Passats alguns altres xalets de luxe venia un hotelet no massa gran però que va ser dels primers en aquesta part. Es deia Hotel Royal.
No massa lluny hi havia un gran penya-segat tot de terra, amb un petit xalet construït a la part alta que tenia ingrés per la carretera vella d'Andratx. Era propietat d'una famosa pintora anomenada Kathe Roman.

Davall d'aquest alt terreny hi havia una caleta que després donaria nom al racó. S'hi construí un petit port on amarraven unes poques barquetes. El fons era d'arena i l'aigua era d'allò més cristal·lina. No és estrany ja que allà mateix anava a parar l'aigua dolça que després d'un llarg recorregut passava per dins una coveta i acte seguit es mesclava amb l'aigua de la mar. Era molt freda. Aquesta font va donar nom a tota una sèrie d'establiments amb el nom de s'Aigo Dolça. Llàstima que avui va desapareixent un nom tan simpàtic. És molt curiós que durant la dominació "castellanista" d'en Franco la parada del tramvia a la qual sempre l'havien dit s'Aigo Dolça passà a anomenar-se... Agua Dulce.
Amb la construcció del Passeig Marítim tot se'n va anar en orris; per tant res queda de la font que segurament perduda per sempre davall l'asfalt, va parar directament a la mar.

A continuació hi havia uns grans magatzems o edificis molt bé construïts, les utilitats dels quals mai varen tenir massa durada. Primerament varen ser una fàbrica de cotxes, encara que sembli estrany. La marca es deia Loric i va tenir poc èxit. Una segona utilitat fou convertir el local en una fàbrica d'espelmes. Tampoc tingué durada. Al final fou convertit en Laboratori d'Estudis Oceanogràfics. No crec que hi hagués massa moviment. Tan sols hi veien una família de posaders que amb la seva simpatia havien donat permís al meu padrí per travessar les barreres i poder anar a tirar les llences i pescar qualque anfós, morena, pop o congre.
I ara, sí que poden dir que aquí començava el litoral d'El Terreno, que com veurem no era massa perllongat.
Després venien unes instal·lacions socioculturals que tenien per nom Club S'Aigo Dolça. S'hi feien reunions de la joventut així com innocents ballets. Crec que els socis pertanyien a la societat mitjana-alta. Passat els anys de les guerres, abolits i abandonats els locals, s'hi fundà l'anomenat Club Natació Palma. A la part de la mar, que és el que ens interessa, tan sols hi havia una petita esplanada i una sola de fusta damunt d'una paret.

Seguia una raconada o platgeta sense arena. Crec que era per nedar les senyores del club. Lluïa per l'absència ja que les al·lotes preferien fer-ho a la piscina de l'interior.
Unes parets altes i emblanquinades servien per exhibir amb grans lletres el nom d'hotel que després dels jardins obria les portes a la part de dalt: es deia Hotel Reina Victòria però la dictadura va intentar esborrar el nom de la reina; per tant, després va passar a anomenar-se simplement Hotel Victòria fins els nostres dies.
Davant d'aquest gran rètol hi havia una esplèndida esplanada, ben neta i acurada, per als clients de l'hotel però que l'aprofitava tothom, de tal manera que molts de veïnats tenien el costum d'anar-hi a fer el pic-nic; és a dir, a sopar. Això sí: cada qual duia la seva carmanyola.

Una mena de cabanes lacustres es trobaven a continuació. Eren els banys anomenats de Bellver, regit pel conegut "mestre Pep des Banys". Curiosament, les cabanes no eren altra cosa que la secció dels banys per a les dones, que estaven envoltades per unes estores d'espart i una gran quantitat de pals ficats dins l'aigua.
Després hi havia una roca o illeta que fou unida amb la part terrestre formant un petit istme que servia de frontera per separar la part dels homes. Aquesta era una platgeta de pedres, estava descoberta i amb freqüència també hi acudien les dones, sobretot en companyia d'infants.
Tot seguit venia l'anomenat Gran Hotel Mediterráneo que durant molts d'anys fou l'hotel més luxós i per tant més famós de la ciutat. A la part de la mar hi havia uns escalonats jardins i una bella torreta que als seus baixos contenia un viver per conservar els peixos vius per al consum de l'hotel. Tota aquesta part tan artística fou enderrocada per construir-hi un niu d'ametralladores.

Passats aquest racons amb flora rústica venia l'alta paret de separació amb la Quarentena. Des d'aquest mur la famosa Bel "Rollet" feia exhibicions de tirar-se a l'aigua i de nedar després. Era tota una atracció. Hem anomenat la Quarentena, un antic llatzaret abandonat i tan sols es podia veure un vetust arc de pedra amb una inscripció. Aleshores el recinte servia per formar militarment els al·lots que es presentaven per servir a la pàtria amb el títol de "flechas navales"
Passats els dos-cents metres de runes venia l'anomenada Pedrera, que fou el que anuncia el nom: un lloc d'on s'extreien materials de pedres per embarcar-los després en un petit portet contigu. Es tallaren les roques fins arribar a les parets de la Quarentena. Llavors s'abandonaren les extraccions. Passats molts d'anys s'hi construïren unes drassanes que no tingueren molt d'èxit.

A continuació venien unes roques, quasi sempre amb poca gent que hi fes el bany. Qualque capellà amb ganes de nedar ho feia en aquest racó pensant que així ningú el veia. Després de les roques venia la propietat dita de Natzaret, que com tots sabem fou el bressol d'El Terreno. Primer fou propietat privada, llavors del cardenal Despuig i va acabar en mans del bisbat per a una institució benèfica.
Vull recordar aquí una escena que va tenir lloc a un racó d'aquest litoral. Hem citat unes drassanes. Idò el primer vaixell que hi varen bastir l'anomenaren "Miramar" amb tant poca sort que va haver d'esperar tot un dia per guanyar el seu complet ambient ja que la rompuda de la botella de xampany tradicional no va tenir els èxits prevists. Després de molts estires i afluixes dels operaris, a les sis de l'horabaixa va entrar en contacte amb l'aigua.
Els comensals feren el seu camí donant barram al magnífic banquet, presidit pel "Jefe Nacional del Movimiento".
Els assistents de "peu", després de badocar durant hores vàrem decidir abandonar el lloc i deixar la nau en solitari.

Podem dir que en aquest lloc acaba el litoral d'El Terreno descrit de qualsevol manera però, com solen dir, allà on no n'hi ha que no n'hi cerquin. Tot seguit ve el torrent del Mal pas. A continuació hi havia els banys anomenats de Can Barbarà. Tenien les mateixes característiques que els altres descrits, però aquí varen durar més temps. No molt enfora sortien per damunt l'aigua unes tenasses o roques que tan sols es feien visibles quan la mar davallava de nivell. Tenien el curiós nom de roques d'en Fideu.
A pocs metres ja venia la superba torre de Paraires.

Per damunt les tenasses d'aquest litoral, és a dir, per davant de l'hotel Victòria, sa Pedrera i ses Roques d'en Fideu sovint es veien terreners que botella en mà i els calçons arromangats es dedicaven a collir uns cucs anomenats tremolitja. La botella que manejaven era plena d'aigua amb pedra blava anomenada també sulfat de coure. Amb aquesta mescla esquitxaven les algues. Quan els cucs se sentien ferits sortien defora i aleshores els pescadors els recollien per després fer-los servir d'esca. A l'estiu també podien veure al·lots que treien uns moluscs del fons de la mar anomenats vulgarment "peus de cabrit" i altres que, a força d'escarpra i martell rompien les roques per treure'n uns altres anomenats "dàtils". També hi havia gent que passava el temps cercant crancs peluts o pegellides. Tot això eren sanes i sucoses afeccions.

Tornem enrera, però amb la vista del Passeig Marítim actual. Si miram vers la mar no veiem més que luxosos vaixells, i a la part de terra, edificis sense cap art en la seva construcció. De jardins tans sols han guanyat els de la Quarentena. Ningú pot gaudir d'un trosset de mar seva com en temps primer. Tret de dues o tres edificacions senyorials que ni tan sols tenen portal d'ingrés, tota la resta són negocis. Deixam el botet amarrat davall el Jonquet, no hem trobat el barquer, antic pescador que amb la boina davant els ulls i la mà saludant ens va dir: "Fins sempre"!
El que tot això afirma i signa es considera descendent dels primers pobladors d' El Terreno

Miquel de Binifar. Any 2001