El Terreno es va estendre per la vessant de llevant del puig de la Mesquida i el bosc de Bellver, coronat pel castell que ordenà Jaume II. Per això els residents del barri el considerem part integrant del nostre territori, on anem a perdre pes, fer múscul, alleujar les inquietuds dels cans, espantar passejants amb les mountain bikes, trepitjar processionàries i recol•lectar combustibles i productes comestibles. Hi tenim accés per dues portes. La que s’obre dalt el carrer del Polvorí, construïda a finals del segle XIX, és la més senzilla, però té la gràcia que amb dues passes sembla que ja som fora de Palma.
Travessada la porta podria fer cua per jugar a ping-pong (està sempre molt sol•licitat), o arrancar a fer footing, però era el mes de juliol i vaig trobar més assenyat seure a l’ombra d’un arbret i provar de dibuixar un bocí del bosc.
L’experiència em va semblar bona i l’estiu següent la vaig repetir. Però aquesta vegada el repte era dibuixar, dins el bosc, una posta de sol sense utilitzar colors, només amb blanc i negre. Va ser divertit perquè el sol no va voler estar quiet ni un instant, així que vaig començar a dibuixar bosc abans d’hora i vaig tenir que acabar abans no es fes fosc.
Pujant cap al castell des de ponent, ens trobem amb vistes com aquesta, que no desentonarien decorant la tapa d’una caixa d’ensaïmada.
El castell de Bellver (Pere Salvà, any 1300), tot i ser una construcció emblemàtica del gòtic civil català, és una imatge molt tòpica de Palma. La cara de ponent és la menys explotada per les postals i fulletons turístics, així que m’atreveixo a dibuixar-la i mostrar-la.
Les vistes de la ciutat de Palma i les primeres cases del Terreno, des de l’esplanada del castell, són espectaculars. Val la pena estar-hi una estona dibuixant.
Ho vaig passar tant bé que hi torno al mes següent a fer un altre dibuix amb un format un poc diferent del primer.
Però les aficions artístiques no són incompatibles amb les gastronòmiques. Aquell mes de novembre les pluges i temperatures van ser propícies i al bosc de Bellver s’hi van fer esclata-sangs (lactarius sanguifluus). Els primers que vaig trobar els vaig dibuixar, ràpid, com a prova de les meves habilitats i, tot i poder considerar-se com un bé públic, me’ls vaig ficar a una bossa.
Sortida per l’altra porta, la que dona al carrer de Bellver, també de finals de segle XIX, però un poquet més sofisticada, rematada per l’escut real...
...I ràpid cap a casa, a fer nets els esclata-sangs, i passar-los a la planxa amb els mateixos ingredients que me’ls he menjat des de nin. Hmmm!. Desgraciadament des de 2011 no ha plogut ni fet fred a gust dels esclata-sangs del nostre bosc. Paciència, potser enguany...